Fer barrets no estava en el seu ideari professional, ja que no havia estudiat moda ni s’havia interessat mai per la costura. La primera vegada que va fer un barret va ser de manera desinteressada per completar un look de catàleg. Acabava de finalitzar els seus estudis de disseny d’interiors quan va dissenyar una espècie de petit espai a la inversa: en lloc de moblar dins de quatre parets, va moblar extramurs una espècie de cúpula que se sostindria al cap.
Va cosir cada vora i costura sense saber com es feia, afirma: “amb el màxim respecte i afecte, com qui escriu a mà per primera vegada en un alfabet oriental; respirant, cultivant la paciència i buscant l’obvietat en si la trama venia per aquí o el fil anava cap allà. De seguida vaig saber que estava atrapada per aquell fer.”

Gema Galdón no s’anomena barretaire, ni artista, ni artesana; ella simplement fa… i es conforma amb aquest verb d’acció. Fa peces que es col·loquen al cap o sobre el cos, que exerceix de peanya.

Després de l’efervescència d’obrir, a tocar del Passeig de Gràcia de Barcelona, un espai per exposar i vendre les seves creacions, va decidir formar-se en barreteria clàssica, treballant-la a fons durant els primers anys, fins que a poc a poc va començar a reformular els seus processos.

Amb els anys, va anar desempolsant eines del seu bagatge en Belles Arts i implementant coneixements d’altres disciplines, com la fotografia i l’arquitectura, a projectes que emergien de la seva taula de taller, fins a consolidar el seu característic estil no barreter. I, en casos puntuals, hi inclou un extra de la seva faceta performàtica.

El sistema constructiu que empra Gema Galdón en les seves peces és, en gran part, una amalgama teixida per ella mateixa, on barreja materials de rebuig que troba en tallers d’altres dissenyadors. Els selecciona, neteja i classifica, des de grans formats fins a caixetes arxivadores amb retalls minúsculs, fils solts, granadures… L’altre element que utilitza és l’aire, que empresona entre capes i el fa present, provocant la llum.

Creu que sense aquest procés no hauria aconseguit treballar en projectes tan interessants com pel·lícules, espectacles o arribar a fer-se un lloc al Metropolitan Museum of Art de Nova York.