Peces cuites al forn de llenya durant dies i nits, que s’han trencat durant la cuita, per un impacte o per algun dels molts atzars amb què la vida colpeix.
Els fragments s’han guardat durant anys per la seva bellesa intrínseca. Ara, amb el kintsugi, reneixen a una vida enriquida per les cicatrius del passat, que es converteixen en fonts, en rius, en paisatges d’or que tenen sentit per si mateixos, i en el context de la peça que els acull.

Les cicatrius visibles de les peces els confereixen força i una bellesa transcendent: una sensibilitat estètica molt pròpia de la tradició oriental, la mirada de la qual descobreix qualitats profundes i commovedores en allò que a occident es consideren defectes, signes d’envelliment, taques o imperfeccions.

Amb una gruixuda paret de porcellana, aquesta peça es va esquerdar i deformar durant la cuita. Era la segona vegada que entrava al forn, i no va resistir les altes temperatures sostingudes durant hores. El pas de la flama la va anar transformant sense arribar a trencar-la del tot. L’esquerda es va convertir en l’element central de la metamorfosi de l’objecte: d’un bell gerro de porcellana a una peça amb múltiples interpretacions poètiques.

Existeix un delicat equilibri entre les qualitats immaterials i materials de les peces restaurades amb kintsugi: és impossible separar el seu aspecte visual de la ressonància emocional que projecten. No tornaran a ser el que eren, però el seu sentit és ara profund com no ho havia estat mai.

Una peça de kintsugi és un mestre mut: en els moments difícils ens recorda la bellesa de la vida, i durant el camí planer ens parla de la impermanència d’aquest estat i de l’existència del sublim.

La petxina és un dels elements visuals més recognoscible de la cuita amb llenya. Utilitzada per evitar que les peces quedin enganxades per la cendra fosa solidificada, marca els punts de recolzament, i sovint es converteix en el centre del paisatge que el foc dibuixa a la superfície.

Vaig aprendre kintsugi a Osaka el 2012, a un petit taller, amb un mestre tradicional de les arts de la laca. Vaig comprendre que el kintsugi és molt més que el que es veu: és un art íntim, evolutiu, carre- gat de metàfores indefugibles. Un renaixement que converteix un objecte en una icona que enllaça ruptura i continuïtat, fragilitat i resiliència.

El kintsugi converteix peces de ceràmica en metàfores que traspassen la frontera de la bellesa per entrar en el territori del sublim: transcendent, commovedor, amb un sentit profund més enllà de l’immanent del material i la seva forma.