Mako Artigas
TOKIO – PARIS – BARCELONA

Mako Artigas és una d’aquelles dones darrera la modèstia de les quals s’hi amaga una vida plena d’històries, d’art i de cultura. A més d’una abundant producció de ceràmiques, riques en matisos, personals i subtils, com a dissenyadora tèxtil va destacar al París dels anys setanta i vuitanta per una producció prolífica que va seduir les firmes de prêt-a-porter i l’alta costura de major prestigi internacional, des de Paco Rabanne fins a Nina Ricci o André Courrèges. Mako Artigas, la primera gran artista japonesa afincada a Catalunya, presenta amb aquesta exposició una selecció representativa de dissenys per a teixits com a testimoni la seva creativitat.

Nascuda a Tòquio l’any 1937, Mako Artigas va passar la infància i joventut al Japó, on va viure en primera persona els estralls de la Segona Guerra Mundial. En temps de l’ocupació aliada, els pares van inscriure la jove Mako a l’escola catòlica Seisen Joshi Gakuin (Yokosuka) i allà va veure despertar, a una edat primerenca, l’interès per Occident. Ben aviat, l’art i la vida artística la van atraure i la van decidir a matricular-se a la Universitat de Belles Arts de Tòquio (Tokyo Geijutsu Daigaku), on es va graduar en l’especialitat de disseny tèxtil i estampats. L’elecció del món del tèxtil va ser natural, perquè tant la família del pare com la de la mare tenien una llarga tradició en el camp de la indústria tèxtil. El pare, Ishikawa Masamichi, treballava a l’antiga empresa de la familia de teixits de cotó, Kashikichi, del centre de Tòquio, mentre que l’àvia materna, Nishimura Kinu, va heretar una important empresa de sedes de Kyoto, Chikichi, fundada el 1555 per Sengiriya Yozaemon. En altres paraules, el món del disseny tèxtil i de l’estampació va ser el que va viure i respirar des de ben jove.
Passats els anys durs de l’ocupació nord-americana i superats els quatre anys de formació universitària, i després d’exposar a Tòquio una selecció dels seus primers treballs com a dissenyadora de teixits, l’anhel de descobrir el món en un moment en què era difícil sortir del país, la curiositat i l’afany d’experiències, la van empenyer a provar sort. Va ser així que, amb vint-i-tres anys, el 1960 va aconseguir partir – o fugir – cap a Europa, i, després d’una estada a Roma en ocasió dels Jocs Olímpics, la tardor d’aquell mateix any va arribar a Madrid, on va començar a assistir a una acadèmia de dibuix de la Plaza Mayor i on va coincidir amb actors i escriptors japonesos de pas per la capital, com el cèlebre Mishima o Ishihara Yujirō. A Madrid, però, s’hi va estar poc temps. Amb ganes de poder treballar en el món dels estampats, el desembre d’aquell mateix 1960, es va instal·lar a Barcelona i, encoratjada per Eudald Serra, un dels pocs artistes catalans que aleshores tenien relació amb el Japó, es va inscriure als cursos d’estampats que s’impartien a l’escola Massana. Tant Serra com Josep Llorens Artigas eren aleshores professors de l’escola, l’un d’escultura i l’altre de ceràmica.
Establerta a Barcelona, va començar a treballar fent unes primeres mostres per a teixits, unes feines que, essent pràcticament l’única japonesa de la ciutat, va combinar amb les d’intèrpret i de model per a empreses com Hijos de P. Corrons al I Salon del Hogar Moderno, el novembre de 1961. Tanmateix, el destí va fer que, a través d’Isabel Serra i Mariette Llorens, la jove artista entrés en contacte amb la família Artigas aquell mateix any. Poc després, el març de 1962, es va casar al Japó amb l’artista Joan Gardy Artigas. D’aleshores ençà, la presència de Mako en el sí de la família Artigas ha esdevingut una alenada d’aire fresc, una onada transformadora i una finestra oberta de bat a bat a una cultura i una manera diferent d’entendre l’art i la vida. Així mateix ho va afirmar Joan Miró en una entrevista del 1966 al diari japonès Mainichi: “He estat interessat en el Japó des de fa cinquanta anys però especialment després que la Mako entrés a formar part de la meva familia, tant és així que la meva comprensió i afecte pel Japó ha augmentat encara més en els darrers anys”.
Recent casats, l’any 1963 Mako Artigas es va traslladar a París amb Joan Gardy Artigas i amb el seu primer fill, Kenji, a una chambre de bonne just a sobre de la galeria d’Aimé Maeght. Va ser allà on, després de néixer el seu segon fill, Isao, a partir del 1967 va tenir l’oportunitat de posar en pràctica la formació d’anys anteriors per dedicar-se professionalment com a dissenyadora de tèxtils, treballant als prestigiosos tallers de Paul Hargittai. Poc després, el 1971 es va independitzar per poder treballar amb llibertat i autonomia fent dissenys tèxtils per a clients d’arreu del món, tant de França i Espanya, com del Japó, Alemanya, Holanda, Estats Units i Suïssa, i per altres dissenyadors reputats, com Jack Lenor Larsen. Alhora, uns anys més tard, el 1986, es va associar amb dues antigues companyes dels tallers de Hargittai: Catherine Maeght i Florence Marganne i totes tres van crear el grup Artigas – Maeght – Marganne. Van obrir un taller propi al cor del Marais, 63 Rue Charlot, i van unir esforços per crear una producció diversificada de dibuixos en guaix, tintes a color i aquarel·la sobre paper, alguns d’ells traspassats amb l’ús de tècniques d’impressió tradicionals com el katazome. Aquests dissenys, destinats tant a la producció de tapisseries, com per a cortinatges, catifes, papers pintats i peces de vestir, van aconseguir una gran nombre de clients de tal manera que, durant els anys vuitanta i noranta, els dibuixos de Mako Artigas van poder ser presentats a fires anuals com el salons Paritex i Haimtex, de París i Villepinte, o bé a la fira Indigo de Lille, on van ser premiats.
Els dissenys de Mako Artigas, destinats tant a l’alta costura com per a la llar, tenen un caràcter propi; són identificables com a tals. Són singulars per la fusió que l’artista va saber imprimir des d’un inici entre els gustos de la moda francesa i internacional de l’època, si bé la seva amplia producció ha inclòs una extensa varietat de formes originals, tant geomètriques com abstractes, o bé florals i naturals: nous suivons notre inspiration et l’air du temps, deia en una entrevista. No en va, molts dels seus dissenys, especialment aquells per a l’alta costura, ens recorden l’estètica dels antic estergits tèxtils japonesos katagami que Mako Artigas va aconseguir salvar d’entre els antics tresors de les families Ishikawa i Nishimura. Altres, en canvi, van ser fets evocant l’obra de Miró, de Matisse, de Gaudí, de Serizawa, o partint d’altres fonts, fos l’art africà, la natura o fins i tot incorporant els dibuixos d’Isao, el fill petit i futur artista. La necessitat d’adaptar-se a les demandes del mercat i dels principals clients internacionals, com Courrèges, Lelièvre, Bianchini Ferier o Rubelli, van esperonar-la a treballar amb imaginació obtenint com a resultat una obra plena de matisos capaç de dialogar tant amb la tradició com amb les principals tendències d’avantguarda.
En paral·lel a aquest camí personal, Mako es va aproximar, de la mà de Gardy Artigas, al món de Miró i d’altres grans artistes de l’avantguarda, de Chagall a Calder, passant per Giacometti o Hamada. I les estades periòdiques a Gallifa a partir dels anys seixanta, prop dels forns de llenya, van fer que d’una manera natural Mako Artigas s’anés acostant també al món de la ceràmica. Com si fos un joc i amb la llibertat d’aquella qui no es deu a ningú, va començar a fer peces de gres, plats i bols esmaltats que li van servir per explorar un nou mitjà d’expressió. Poc a poc, d’una manera natural, el disseny tèxtil va anar deixant pas i protagonisme a la ceràmica per acabar fent des de plats i bols utilitaris, fins a gerros artístics i joieria.
Aquesta exposició però, se centra en presentar per primera vegada d’una manera extensa alguns dels testimonis de la trajectòria de Mako Artigas en el camp del disseny per a teixits, una pràctica continuada que mai ha tingut necessitat de promocionar. Ens referim a una tasca que ha dut a terme al llarg de diverses dècades amb dedicació plena, però que ha acabat sempre en mans d’empreses i de particulars, sense que ella n’hagi parlat; i és que el que produïa era normalment venut en poc temps, sense que hi hagués marge per preparar cap projecte. En el cas de les seves ceràmiques, algunes van ser exposades per primera vegada en una mostra de l’any 2001 a la Fundació Llorens Artigas, en què es van presentar mobles japonesos, antigues calaixeres i armaris portats del Japó. L’estiu de 2014, Valmont Barcelona va presentar l’exposició Les Printemps de Mako en què el visitant va poder descobrir l’estètica vivencial de l’artista, un any més tard va presentar diversos plats a la Galerie Houard de París i l’any 2019, l’estiu previ a la pandèmia, es va celebrar a Gallifa una nova exposició per presentar una selecció de la seva trajectòria com a artista. Aquests últims anys, ha començat a treballar de manera decidida amb la porcellana, fina, esvelta i de formes lleugeres però al mateix temps ha recuperat el treball més pictòric i gràfic per a teixits fent noves composicions que s’han anat sumant als centenars de mostres d’èpoques anteriors. La selecció de dissenys presentats ara a la Galeria de Caterina Roma de Púbol són un bon testimoni de l’esperit lliure i poètic de l’artista, així com del talent d’una dona que sempre ha defugit protagonisme però que mereix el màxim reconeixement.

Ricard Bru